Quadern d’Aram

,
Quadern d’Aram presenta la història d’Aram i Marik, un fill i una mare armenis que hauran d’emprendre un viatge d’exili de la seva terra a través del Mediterrani. Fugen, com tantes altres famílies, del genocidi armeni, que va implicar la deportació i assassinat de centenars de milers de persones.

El poble armeni ja havia estat estat perseguit abans, fins i tot a finals del segle XIX, però l’episodi més sagnant és el que es va esdevenir entre el 1915 i el 1923, a mans del govern turc.

A Quadern d’Aram Maria Àngels Anglada parteix d’aquests fets històrics reals, però ens els explica a través de testimonis de ficció. I ho fa amb l’excusa que li ha arribat a les mans un quadern manuscrit propietat d’una família amb arrels gregues de Cadaqués: és una llibreta de memòries del jove Aram, que explica la seva fugida d’Armènia.

 

Maria Àngels Anglada

Maria Àngels Anglada (1930-1999) va ser escriptora i professora. Llicenciada en Filologia Clàssica, Anglada fou una gran coneixedora del món clàssic, i va traduir textos del llatí i del grec al català. A més, ha conreat diversos gèneres, de la poesia a la narrativa, la crítica literària i l'assaig literari. Debuta amb Les Closes, una novel·la ambientada a l’Empordà del segle XIX, i escriu obres cèlebres com Sandàlies d'escuma, que narra les aventures d’una grega del segle III aC o El violí d'Auschwitz, una obra emmarcada en els camps de concentració nazis. Quadern d'Aram és la seva darrera novel·la.

 

Itinerari

L’inici d’un pelegrinatge

El monestir de Narek l'any 1911, que avui ja no existeix.

El 1915 Aram i Marik s’escapen de la mort sense saber-ho per una prometença: el noi, d’onze anys, s’ha guarit d’una malaltia greu i la seva mare havia promès que, si sobrevivia, pelegrinarien plegats al monestir de Narek i a l’església de la Santa Creu de l’illot Aghatamar.

Un pelegrinatge força llarg des de la ciutat on viuen, Trebisonda, situada al nord-est de Turquia i banyada per les aigües del Mar Negre. El mateix mar que els turcs van omplir de barques plenes d’armenis, que van llançar a l’aigua o directament van enfonsar. Tanmateix, quan Aram se’n va encara la tragèdia no s’ha esdevingut, i pel protagonista, la ciutat és un lloc de pau. De la mateixa manera, el mar també és un recordo positiu pel protagonista, també vinculat a Vahé, el seu pare: «A mi m’agrada molt de nedar i el pare m’hi ha avesat des de petit, a sis anys, i no tan sols al mar, sinó al riu Deguimen, que és més difícil». Marik també pensarà sovint en Trebisonda, el «temps feliç», que queda enrere com les «monedes d’or d’un tresor perdut».

Un exili inesperat: les primeres notícies del genocidi

Una noia armènia morta camí de l'exili.

El que havia de ser l’estada d’unes setmanes prop del llac de Van, esdevindrà, sense voler-ho ni esperar-ho, un camí de no retorn que durà els protagonistes a viatjar pel Mediterrani a la recerca d’un lloc segur per reprendre la vida.

Un cop Aram i Marik ja han complert la promesa del pelegrinatge, mare i fill s’instal·len a un poble a la vora de l’estany, a la casa del cosí de la mare, Grigor. Aram en recorda els àpats boníssims, diferents dels de Trebisonda. Però la placidesa s’interromp notícies inquietants: sembla que ha esclatat una guerra i hi ha persones que fugen.

La família comença a fer preparatius per l’exili: couen pa i el seu oncle mata dos xais de cop. Uns fets que Aram, encara innocent, no entén ni sap interpretar com la preparació de la fugida. Només s’adona de la importància de la situació quan veu que el seu cosí deixa escampar pels prats totes les bèsties de la família, que eren el principal mitjà de subsistència familiar.

La fugida a Ečmiadzin: la «via dolorosa»

Un camp de refugiats com el que hi devia haver a Ečmiadzin.

La colla fuig cap a Ečmiadzin, una ciutat més segura perquè és situada a l’Armènia oriental, fora de les terres de l’Imperi Otomà. Caminen a través de la plana d’Abagha, a l’Iran. Per Aram, aquí comença el malson que no voldrà oblidar. L’experiència que el trasbalsarà més i que, segons considera ell mateix, li farà abandonar la «pell de nen» arriba aleshores: una dona li demana que s’endugui el seu nadó, i poques hores més tard la jove mare mor.

Des del punt de vista de Marik, en canvi, Aram comença a fer-se gran ja els dies anteriors, en el camí desesperat cap a l’Armènia de Rússia que ella titlla de «via dolorosa». De fet, per Marik, la fugida serà un malson que reviurà les nits en vetlla: «cossos estesos ran del camí».

Malgrat l’esperança, la vida a Ečmiadzin és complicada: la ciutat és plena de refugiats i la vida en una tenda de lona hi és dura, amb l’angoixa de l’hivern que s’acosta. A Ečmiadzin molts fugitius hi moren de gana, d’exhauriment o de malalties. La ciutat representa, dins del Quadern d’Aram, un espai d’angoixa que, segons explica Marik, Aram no ha volgut plasmar al seu quadern. La família decidirà escapar d’Ečmiadzin per provar sort a Jerevan.

Un parèntesi de pau a Jerevan

A Jerevan la vida hi transcorrerà de forma més tranquil·la, i la ciutat serà un parèntesi de pau al camí de Marik i Aram. Gràcies a la feina que troba Grigor, la família pot alimentar-se millor, instal·lada als baixos llogats d’un edifici.

Tot i així, Aram i Marik s’auran de separar de Grigor i el seu fill aviat, però els acollirà el doctor Arshag, un vell amic de Vahé, que els donarà unes setmanes encara més tranquil·les. Per ell podrà confirmar que Vahé és mort. Finalment, Marik decideix que emigraran cap a Marsella via Atenes.

Atenes: el retrobament amb la mar

Pescadors d'esponges grecs.

Atenes és la primera parada de l’exili marítim cap a França. L’espera permetrà Aram d’escapar-se al Pireu, per retrobar-se amb la seva estimada mar: «m’enyorava tant del mar que vaig decidir d’anar fins al port». I allà hi coneix Iorgos, un vailet grec que li presentarà  la seva família, de pescadors d’esponges, els Kondos. La situació donarà sentit a la vida d’Aram: Iorgos esdevindrà un gran amic i els Kondos li donaran feina al negoci que estan a punt de començar: recollir corall, prop de Marsella.

La ruta del vaixell Samos els permet veure, des del port, diverses ciutats, com Patràs, en què Aram anota que recullen un carregament de panses de Corint que, segons diu, en realitat són de Patràs. Amb Ítaca a la vista Aram recordarà el llarg viatge d’Odisseu, que li havia explicat el seu pare. El vaixell també s’aturarà a Brindisi i Gènova, pel desembarcament d’armenis. Durant la navegació Aram tindrà temps per anotar al quadern alguns dels episodis que ha viscut, convençut que no s’han d’oblidar.

L’establiment a Marsella: l’inici d’una nova vida

Finalment, Marsella representa per Aram i Marik una nova llar, també prop del mar i al costat d’altres armenis. Aram i Marik s’instal·len en un petit carrer atrafegat prop del port. Tot i ser lluny de casa, Marik a poc a poc va fent nous amics. És la ciutat que veurà les seves segones núpcies, amb Der Ashavir. Un casament que li permetrà no sentir-se tan sola i tornar a cuidar rosers, els del jardí de l’església armènia de Marsella, tal com feia a Trebisonda.

 

Alguns aspectes per a l’anàlisi

Armenis penjats a Istanbul el juny del 1915.

Quadern d’Aram és un llibre que denúncia el genocidi armeni, un fet real esdevingut entre el 1915 i el 1923, a mans del govern turc.

La primera fase de l’extermini va començar el mes de febrer de 1915, en el context de la Primera Guerra Mundial. El ministre militar turc, Enver Pasha, va ordenar que es desarmessin i s’eliminessin tots els soldats armenis de l’exèrcit otomà: 60.000 homes. A l’abril del mateix any, 800 armenis van ser arrestats i depurats a Constantinoble, la capital de l’Imperi Otomà. Entre els detinguts, hi havia escriptors, periodistes, doctors, científics, mossens i intel·lectuals, incloent-hi membres del parlament armeni. Dones, infants i avis van ser forçats a exiliar-se al desert de Síria. I pel camí, molts van ser assassinats per soldats turcs, policies i bandits kurds.

Segons dades de l’Institut del Genocidi Armeni, dos milions d’armenis vivien a l’imperi otomà abans de la Primera Guerra Mundial i aproximadament un milió i mig de van ser assassinats entre el 1915 i el 1923. La resta van ser islamitzats o exiliats. Quadern d’Aram és, doncs, un un testimoni amb una doble funció: denunciar el genocidi i evitar-ne l’oblit.

Així, el viatge d’Aram i Marik es reconstrueix a partir del diari dels protagonistes, ple de petits retalls de records que en revelen la història. El dietari també incorpora amb informes de testimonis, cançons tradicionals, poemes, cartes i retalls de diari. El text, doncs, és basat en fets reals, amb ciutats i testimonis verídics, però amb una narració fictícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *